LA CLAU DE FOLLIA

Imatge presa de la xarxa

LA CLAU DE FOLLIA

They can see that he's just a fool,

And he never gives an answer

The Beatles

Eu não sou eu nem sou o outro

Mario de Sá-Carneiro

De bon matinet prenc la sendera que duu al turó amb el piular dels ocells que busquen en la roca la flor que s’acreix en la soledat de l’empolsegat clivell a l’aguait dels insectes que la pol•linitzen mentre aixafe les fulles seques de l’eucaliptus i el cel es fa núvol als marges dels meus pensaments, com llampecs del desig a l’horitzó del dubte. Alce les mans en el combregar de natura, però a la butxaca del meu cor hi ha la clau rovellada que no obrirà més portes a la sang de l’amor ni orificis al baf del misteri.

(de Els colps de la sal, 2012)

LA CLAU DE FOLLIA

They can see that he's just a fool,

And he never gives an answer

The Beatles

Eu não sou eu nem sou o outro

Mario de Sá-Carneiro

Bien temprano tomo el sendero que lleva a la colina con el piar de los pájaros que buscan en la roca la flor que se crece en la soledad de la empolvada grieta al acecho de los insectos que la polinicen mientras piso las hojas secas del eucaliptus y el cielo se llena de nubes en las orillas de mis pensamientos, como relámpagos del deseo en el horizonte de la duda. Alzo las manos en la comunión de natura, pero en el bolsillo del corazón se halla la llave enmohecida que no ha de abrir más puertas a la sangre del amor ni orificios al vaho del misterio.

EL MUR DE LA BOIRA

Imatge presa de la xarxa

EL MUR DE LA BOIRA

Ambre del rosari florit noguera pit

Polat Onat

El temps dorm com una vella ferida en les prestatgeries d’aquesta llibreria esgavellada, mentre la pluja comença a sagnar de nou davant de la porta que s’obri a l’atzucac de les despulles de paraules encofrades, peixos en blanc d’un sol ull que xiuxiueja el viatge humit cap a la soledat. Laberint de la innocència oblidada com flocs de neu enmig dels somnis.

(de Aigües turques, 2010)

EL MURO DE LA NIEBLA

Ámbar del rosario enmohecido nogal pecho

Polat Onat

El tiempo duerme como una vieja herida en los estantes de esta destartalada librería, mientras la lluvia comienza a sangrar de nuevo ante la puerta que da al callejón de los despojos de palabras encofradas, peces en blanco de un solo ojo que susurra el viaje húmedo a la soledad. Laberinto de la inocencia olvidada como copos de nieve entre sueños.