En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

jueves, 15 de abril de 2010

ETS TU-PERE BESSÓ

Autora de la fotografía: Cristina Lorca Garrido









ETS TU







lo más íntimo, lo que la lengua calla
te diré -secreto que ante los maridos
las mujeres y las viudas ocultan.
Marina Tsvetaieva,
de la mano de Olvido García Valdés.







Ets tu? Ets l’altre,
el nen dorment de la vall? Ets
l’altre de l’altre
en la successiva fotoàlgia de la llum:
el trànsit de la llum
en la cara d’altre aiguavessant?
O només un devorador de pedres,
un fingidor de mots a l’altra ribeira do Douro,
reflex, reflux
de tu mateix en tu,
pròpiament?
Ets la salutació del doncs,
aquesta perdició
i desencaminament de ser,
la veu d’ombra entre espurnes menudes:
és potser Ella –sí, és ella, la veu- alada i tot.
Ala d’aire de voltor o coloma
batuts per una llengua no apresa:
N’ets potser la veu?
Ets l’altra forma de mi,
un jo de llum, d’altra manera,
matèria inversa del meu vis a vis,
tot absència?
Com em mengen els teus mots!
Com ets perds allí dins!
Allí dins somies, rauques, la bestiola
assimila el cos mort del seu desig.
El doncs: On és el mort,
el cos mort de la pluja del dedins,
la faç de l’absència patibulària
davall de la cara del vivent que menja
l’aguait a l’ombra del poema.
L’assimiles com el jueu del violí dels camps
d’extermini per les terrasses,
el cos mort del desig sebolit?
Mort tant vivent que encara rosega,
desterrossador,
ets tu, digues, l’altre de l’altre,
aquest mort que menja la seua mateixa vida?
N’ets la darrera paraula que sentencia?
Aquest ventre que parla?
Aquesta despulla de budells
que en l’esquinçament s’estova?
De veritat l’altre de l’altre que em menja
-cudol, cor o creïlles-
i em fa semblant a qui em desitja?
A qui em volta i em regira?
A qui m’agrana i com la pols escampa?
Ala de vent i papallones al llindar d’ombres:
Dins del cercle familiar de les ombres
i del debat de les ombres de la llum
amb les ombres de les ombres,
semblant al vessament original de les aigües
amb les aigües,
tot participant des del fons del darrer cercle
en la dansa dels mots:
ser superfície viva,
interfaç sobre el mateix rostre,
apòsit en la dimensió vetlada de l’ombra.
Ser la tercera persona,
l’ull gran mestre,
la nineta que declina i es calla,
la que veu la xerrameca i dansa de les ombres
enllà de tota contemplació
i ja no és mai més l’altre de l’altre,
ja no és ni tan sols la interrogació,
l’os del dubte. Ni despèrdua
Ni desdesig
ni repartiment del botí del sarnatxo
en la caça sense falcó gentil
dels cadells de l’ombra.
Davall de la coberteria, la menja
en taula mísera,
el ganivet rosegat al desfullament de l’ànima,
el despeçament dels mots
amagats sota aixella, abans
de l’amagatall al recer del poema,
abans de la dansa de les ombres.



( de La pell de saxígraf, inèdit, 2005)








ERES TÚ







lo más íntimo, lo que la lengua calla
te diré -secreto que ante los maridos
las mujeres y las viudas ocultan.
Marina Tsvetaieva,
de la mano de Olvido García Valdés.









¿Eres tú? ¿Eres el otro,
el niño durmiente del valle? ¿Eres
el otro del otro
en la sucesiva fotoalgia de la luz:
El tránsito de la luz
en la cara de otra ladera?
O sólo un devorador de piedras,
un fingidor de palabras en la otra ribeira do Douro,
reflejo, reflujo
de ti mismo en ti,
propiamente?
Eres la salutación del pues,
esta perdición
y desencaminamiento de ser,
la voz de sombra entre chispas menudas:
es quizá Ella –sí, es ella, la voz- incluso alada.
Ala de aire de buitre o paloma
batidos por una lengua no aprendida:
¿Eres acaso la voz?
¿La otra forma de mí eres,
un yo de luz, de otra manera,
materia inversa de mi vis a vis,
todo ausencia?
¡Cómo me comen tus palabras!
¡Cómo te pierdes allí dentro!
Allí dentro sueñas, roncas, la bestezuela
asimila el cuerpo muerto de su deseo.
El pues: Dónde está el muerto,
el cuerpo muerto de la lluvia de dentro,
la faz de la ausencia patibularia
bajo la cara del vivo que come
la acechanza a la sombra del poema.
¿Lo asimilas como el judío del violín de los campos
de exterminio por las terrazas,
el cuerpo muerto del deseo sepulto?
Muerto tan en vida que aún roe,
desterronador,
¿Eres tú, di, el otro del otro,
este muerto que come su misma vida?
¿Eres su última palabra que sentencia?
¿Este vientre que habla?
¿Este despojo de tripas
que en el desgarramiento se ahueca?
¿De veras el otro del otro que me come
-guijarro, corazón o criadillas-
y me hace semejante a quien me desea?
¿A quien me da la vuelta y me trastoca?
A quien me barre y como el polvo dispersa?
Ala de viento y mariposas en el quicio de sombras:
Dentro del círculo familiar de las sombras
y del debate de las sombras de la luz
con las sombras de las sombras,
parecido al vertido original de las aguas
con las aguas,
participando desde el fondo del último círculo
en la danza de las palabras:
ser superficie viva,
interfaz sobre el rostro mismo,
apósito en la dimensión vigilia de la sombra.
Ser la tercera persona,
el ojo gran maestro,
la pupila que declina y se calla,
la que ve la cháchara y danza de las sombras
más allá de toda contemplación
y ya no es nunca más el otro del otro,
ya no es ni siquiera la interrogación,
el hueso de la duda. Ni desperdimiento
Ni desdeseo
ni repartimiento del botín del cenacho
en la caza sin halcón gentil
de los cachorros de la sombra.
Debajo de la cubertería, la comida
en mesa mísera,
el cuchillo raído en el deshojamiento del alma,
el despiezamiento de las palabras
ocultas bajo axila, antes
del escondite en el cabo del poema,
antes de la danza de las sombras.

Etiquetas: ,