NAFOUD TABOUK-PERE BESSÓ
desierto blanco
NAFOUD TABOUK
El desert és un vestit blanc:
la núvia
que marxa vers la nit
amb la narghile al cap,
mentre pronuncia càntics ancestrals
que farien plorar a les pedres,
aguaita la visita enllà del miratge
i deixa els altres colors al destí dels núvols...
(de El pou de la set que no assacia, 2005)
NAFOUD TABOUK
El desierto es un vestido blanco:
la novia
que marcha hacia la noche
con el narghile en la cabeza,
mientras pronuncia cánticos ancestrales
que harían llorar a las piedras,
aguarda la visita más allá del espejismo
y deja los otros colores al destino de las nubes...
Etiquetas: Pere Bessó, poema
entrada de Pere Bessó a las
10/05/2010 12:45:00 a. m.
2 comentarios:
Este poema es una joya, Pere. Siempre me conmuevo al leerlo. Siempre me sorprende, siempre me fascina. Lirismo y esa doble lectura que podemos hacer. La lectura descriptiva y la lectura alegórica.
Fascinación, tu palabra siempre me deja tocada en mi vulnerabilidad y mi locura.
Te felicito
Una abraçada
Ana
9 de octubre de 2010, 23:08
Benvolguda Anna:
Sé que el poema t'agrada perquè ja te n'ocuparesen el blog "Espiral del verbo" i el comentares amb sagacitat. De temps en temps, torne als meus llibres anteriors i ja publicats per a llegir els textos amb la mirada actual. I de "El pou de la set que no assacia" és un dels poemes que ara mateix millor relliga amb la sensibilitat dels poetes que m'estan ajudant a reescriure les notes del quadern de viatge a Istambul i la Capadòcia, i amb mi mateix, l'estat de depuració mental i sensitiva...
Una abraçada, amiga meua
Pere
10 de octubre de 2010, 0:33
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio