En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

jueves, 24 de junio de 2010

PIAF-PERE BESSÓ

Edith Piaf








PIAF








A la sina desplegada del desig
jau una deueta, Edith, a qui regalares
la teua mirada absent,
que cap de nosaltres no sabérem
untar amb ambrosia,
la veu d’un cor amplíssim
abandonat a la cintura d’un cos vell
que no havia culminat
la seua perfecció de dona estesa,
que baveja en la seua llavor,
com l’arbre que s’acreix
contra un cel ombrívol,
presagiant la tenacitat de la tempesta,
i trenca amb la remor de les rels
arran de terra,
dels cristalls sanadors de la roca oculta,
i en les seues fulles un goteig
que solca l’alé banyant tots els espais
de la figura oberta
a les aigües dolces com pomes del record
ancorades al teu ventre.
I no te'n queixares.
I és que coneixies l’escuma on bateguen
totes les veus de les veles blanques
per a salpar,
des del teu cant isolat,
mendicant de port, al dellà, on la memòria
de l’amor perllonga tots els seus dominis
i l’esperó de la nau obri la veu
de fusta noble en carn viva,
albirant el cruixim majestuós de la galera,
l’honor del cant fúnebre
de la gavina
en el seu darrer vol de batalla.


(de Només per a dones [2008], 2009)








PIAF







En el seno desplegado del deseo
yace una diosecilla, Edith, a quien regalalaste
tu mirada ausente,
que ninguno de nosotros supimos
untar con ambrosía,
la voz de un corazón amplísimo
abandonado a la cintura de un cuerpo viejo
que no había culminado
su perfección de mujer extendida,
que babea en su semilla,
como el árbol que se crece
contra un cielo sombrío,
presagiando la tenacidad de la tormenta,
y rompe con el rumor de las raíces
a ras de tierra,
de los cristales sanadores de la roca oculta,
y en sus hojas un goteo
que surca el aliento bañando todos los espacios
de la figura abierta
a las aguas dulces como manzanas del recuerdo
ancladas en tu vientre.
Y no te quejaste.
Y es que conocías la espuma donde laten
todas las voces de las velas blancas
para zarpar,
desde tu canto aislado,
mendigo de puerto, más allá, donde la memoria
del amor prolonga todos sus dominios
y el espolón de la nave abre la voz
de madera noble en carne viva,
vislumbrando el crujido majestuoso de la galera,
el honor del canto fúnebre
de la gaviota
en su último vuelo de batalla.

Etiquetas: ,

6 comentarios:

Blogger Ana Muela Sopeña ha dicho...

Un precioso homenaje a Edith Piaf, Pere. Hace poco vi una película sobre ella. Me gustó mucho. Este poema es digno de quedar para siempre en el recuerdo.

Una mujer inolvidable. Su personalidad, sus canciones, su estilo de vida.

Has logrado traspasar el velo.

Enhorabuena
Una abraçada
Anna

24 de junio de 2010, 17:32

 
Blogger Pere Bessó ha dicho...

Mi buena amiga:
No sé si he traspasado velo alguno, pero sí sé que la Edith y sus valses de la Seine que oí por vez primera a los doce años con mi familia Gonsalès de Vauvert (Midi), me dejó "touché" para siempre. Ha pasado casi medio siglo, que ya es, y sigo marcado por su voz, ternuda, elegancia, juego de matices, inflexión y tonalidad. Ella, sólo ella, pocos/as como ella, maestra de los registros amplísimos de la tristeza y del "chagrin"...
Un abrazo, Anna.
Pere

24 de junio de 2010, 17:46

 
Blogger Calpurni ha dicho...

Els que estudiaren francés al batxillerat (ja fa temps d'això) teníem com a referència molts cantants francesos: Edith Piaf i Georges Brassens n'eren els meus. Amb el teu poema he ubicat de manera exacta les emocions que em transmetien les seues cançons. Gràcies.
Salut i poesia.

25 de junio de 2010, 0:13

 
Blogger Cristián Marcelo ha dicho...

Estimado Pere Bessó: es un soberbio homenaje a Edith Piaf, lleno de profundas tonalidades, en la que recreas la alegría y la tristeza, el canto y la memoria. Tu poema mitifica aún más ese mito grandioso de la música que fue Piaf.
Un abrazo fraterno desde Costa Rica

25 de junio de 2010, 0:21

 
Blogger Pere Bessó ha dicho...

Gràcies a tu, Calpurni. Jo també sóc dels de Batxillerat amb llengua francesa, tot i que l'arribada dels Beatles, Rolling, Kinks, Who, Manfred Mann, Aimals i tota la colla em feren dedicar-me a l'anglés. L'onada de grans poetes anglesos i noramericans feren la resta.
De tota manera, la poesia francesa sempre ocupà el lloc privilegiat del meu cor. Això dit, la cançó és la seua natural prolongació, on també compten l'Aznavour, Léo Ferrer, Mireille Mathieu, Françoise Hardy, Michel Fugain, Sylvie Vartan i tant(e)s d'altres...
Con no recordar les primeres refregades amb els temes d'Adamo, per dir alguna cosa nostàlgica...
Bo, Calpurni, m'has fet rondinejar en el totum revolutum de sensacions que guarde en la meua consciència i memòria...
Una abraçada.
Pere

25 de junio de 2010, 5:16

 
Blogger Pere Bessó ha dicho...

Querido Cristian Marcelo Sánchez:
Te devuelvo, agradecido, el comentario con mi apuesta por tu blog, del que he extraído poemas excelentes y que en breve te iré entregando traducidos. Aconsejo a mis lectores que cliquen en tu nombre, y descubrirán un poeta y un crítico avisado y avezado.
Recibe junto a mi respeto un abrazo desde el Mediterráneo valenciano.
Pere

25 de junio de 2010, 5:21

 

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Inicio