En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

viernes, 27 de noviembre de 2009

...tocar la carn de la mar en els seus abismes
no és tan sols qüestió de poder, ...

Autor de la fotografía: Chabier Lozano Sierra








INSURRECCIÓ DAVANT DEL CLAM DE GÈNERE






Per a Isabel i Luis Vicente.








Mas ficaria contente se me desses
Por instantes apenas e bastantes
A nudez longínqua e de pérola
Do teu corpo de nuvem.
Joaquim Cardozo






Ho diga Adrienne o la seua veusportant:
capbussar-se a la mar,
tocar la carn de la mar en els seus abismes
no és tan sols qüestió de poder,
empoderament de l’amor al gènere
de qui degué aprendre a soles
el frec de les perles del somni
de vaixell enfonsat
per a tornar a l’escuma,
al zel radiant del fosc element
i perdé la força,
l’alçada
i el desig de natura
en el badament de les aigües del bosc
(així sumava metàfora a metàfora la de Baltimore)
de la regió de la llum,
en aquesta maror anodina que desitjaries
lliure territori de fòbia,
almenys en la identitat dels llavis,
un temps pactat en la innocència de l’infant
que pesca i caça
junt a l’oferiment dels pits de la cérvola
i el perfum del fetge de balena.
Recompose el fil de Teseu en la veu d’Adrienne:
T’acarone ara, busque el filó, llig,
i sé que d’alguna manera tu i jo
ens suportarem en la vida que s’acreix
defectuosa, ençà dels límits,
i sé que només les reletes més humils de la mar
ens ajudaran a ben morir,
car sabem que també Kavafis
abocava la mirada a la finestra del deliri en la nit
del penya-segat,
i jo abrace indecís el calc d’ambdues simetries:
Destrie ací ser un subterfugi desigual en aquella llum difusa,
mitgera de la foscor al bell mig de les algues més verdes,
un dolor immens que es mou per l’espai
de les ombres,
però destrie enllà el sentit de la pedra per al crit de les algues
cenyides al deler de dona que lliura els seus dibuixos
d’engonals a la fam de tu,
al tacte del guix dels cercles al jardí dels bàrbars,
allò de l’amor en el salt de la joia
i en el pou de la malaltia
perquè el poema de la Rich aguaite en el seu resplendor
titil·lant com un avanç de la mort
-ganivet de firer,
cambra on apilem les andròmines,
mostra de mites per al desconsol,
falsa flor per a la impostura de la llàgrima,
pixum per a corcó a la paret de les pors-
que a la fi de tota enllumenada ens separe.








INSURGENCIA ANTE EL CLAMOR DE GÉNERO






Para Isabel y Luis Vicente.






Mas ficaria contente se me desses
Por instantes apenas e bastantes
A nudez longínqua e de pérola
Do teu corpo de nuvem.
Joaquim Cardozo






Lo diga Adrienne o su vocera:
zambullirse en la mar,
tocar la carne de la mar en sus abismos
no és sólo cuestión de poder,
empoderamiento del amor al género
de quien debió aprender a solas
el roce de las perlas del sueño
de bajel hundido
para volver a la espuma,
al celo radiante del obscuro elemento
y perdió la fuerza,
la alzada
y el deseo de natura
en la fractura de las aguas del bosque
(así sumaba metáfora a metáfora la de Baltimore)
de la región de la luz,
en esta marejada anodina que desearas
libre territorio de fobia,
al menos en la identidad de los labios,
un tiempo pactado en la inocencia del niño
que pesca y caza
junto al ofrecimiento de los pechos de la cierva
y el perfume del hígado de ballena.
Recompongo el hilo de Teseo en la voz de Adrienne:
Te acaricio ahora, busco el filón, leo,
y sé que de algún modo tú y yo
nos soportaremos en la vida que se crece
defectuosa, más acá de los límites,
y sé que sólo las raicillas más humildes de la mar
nos ayudarán a bien morir,
pues que sabemos que también Kavafis
asomaba la mirada a la ventana del delirio en la noche
del acantilado,
y yo abrazo indeciso el calco de ambas simetrías:
Elijo acá ser un subterfugio dispar en aquella luz difusa,
mediera de la obscuridad entre las algas más verdes,
un dolor inmenso que se mueve por el espacio
de las sombras,
pero elijo allí el sentido de la piedra para el grito de las algas
Ceñidas al ansia de mujer que entrega sus dibujos
de ingles al hambre de ti,
al tacto de la tiza de los círculos en el jardín de los bárbaros,
aquello del amor en el salto de la alegría
y en el pozo de la enfermedad
para que el poema de la Rich aceche en su resplandor
titilante como un adelanto de la muerte
-cuchillo de feriante,
cámara donde amontonamos los trastos,
muestra de mitos para el desconsuelo,
falsa flor para la impostura de la lágrima,
orín para carcoma en la pared de los miedos-
que al fin de todo alumbramiento nos separe.

Etiquetas: ,