En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

sábado, 26 de septiembre de 2009

EL DESPERTAR DEL MATÍ DEL TEU COS-PERE BESSÓ

Laura, ficció, Laura, cordell, Laura, desgana.
Fotografía tomada de: "Traslacortina"






EL DESPERTAR DEL MATÍ DEL TEU COS


Per a Rojamhel, Flopa i Laura Fernández Sa'ad.


No arriba el matí, Laura Saad, mai no arriba després de pervertir -a força de vessar- els llavis en nit absoluta, perquè una imatge siga el contrafur de tanta llegenda fosca, de tanta mar empetitida, de tant balcó al buit, insospitat. Mire les primeres llums que el crític – hi llegiràs cítric, potser- assenyalà tan dolçament i no m'aporten gens ni mica. Me'n vaig més enllà, darrere del color de l'ànima que les il·lumina, i em trobe ombra entre les ombres. Avance. Hi ha un au-delà em dic, que servesca per al robament de la lleganya. Però aquesta amiga Saad és, pel que es veu, immisericorde, desdibuixa el cartró couché, gitat, remís, endimoniat, i retalla la llum, perquè Ella, sa´ad, síria o sèria, onigrant a la seua manera sap. I passen els reflexos d'amaril i les rèmores marines niuen a la sorra dels seus somnis. Hauré de buscar pels fulls d'Hipnos qui aquesta Laura tan germana que és capaç de mullar els llenços del no-res, perquè així, o encara abans com abans, ens aplegue el matí.

Laura, ficció, Laura, cordell, Laura, desgana.

Dolça, forta, greu. Ho diguí: ficció, cordell, desgana. En pau, Laura Fernández Saad. No trobe. A l'aguait que mai no arribe el matí i ens engula els ulls i ens cusa les òrbites amb roses i centcames, aigües marines. Pastis, però Baudelaire ens ho advertí: la charogne omnipresent. Sempre tornar a la mateixa andana, a la mateixa luxúria de subcarretera per a acabar pagant el bri i el peatge. Dolça, algú en digué. Despertar del matí del teu cos, els nus. Nua el cos de colps i estanys amb la teua música que ens arranca la pell de la nit que mai, cap volta no fou nostra. El primer lotus. Fort. Castell de borles i randes, cabdells de paraules que insinuen la teua pell quasibé trencada a l'alba entre fotons, festons i penombres. Sempre a contrafur, i en digueres fort. El llit, si el coixí. Mai no assaciares la veu que en tu era música, llum, enfront de tanta perla barroca. Ho digué la guitarra, el zel, els intersticis de les cordes arenades: fluid, potinga, alteritat, un excés de trenes. Greu i desganes. És temps pas encore. Els déus trepitjaran aqueix jardí, Laura F. Saad, bé de lilàs, bé de tulipes, bé de miosotis, amb les sandàlies d'or que prengueren en prèstec del filòsof davant del volcà, i escamparan poemes esparsos que parlen de núvols i esbufecs, de tròfies i destemps, de mels o forests, a la sort dels nous bàrbars que ja ningú, nevermore, saad, no espera.

No arribarà el matí. Em vessaré entre les teues lluminàries de la nit. Res més bell que desmembrar el meu bessó infortuni de germà d'aquesta riba. No arribarà. Però, en bescanvi, tindré el teu port entre tots els ports del món, encés, candelària per als mites, els espills, les lleialtats sonalleres dels teus dits que competeixen. I guanyes, saad.

[O sí, però si aplega, ai deesseta, si aplegara, seríem més que dos, el món sencer de la mà del Poeta. I cantaríem amb Moustakis la grève, o eixiríem al parc de les obreres enamorades, i trencaríem finalment els aparadors de la nostàlgia i penjariem per sempre el nostres cors de les vidrieres de les catedrals per engelosir l'encens de la nostra saborosa soledat.]

Ni París. Ni Casablanca. Ni la darrera de les mil i una nits. No trencaràs a l'alba. M'arribaràs, Saad dels vels, a través de la cambra del bruc, pels ungüents màgics dels teus colors, amb el dejuni dels altres destemps. I sentiré el teu alé com un poema romàntic, dolent i sentimental, necessari com un desvetlament. I, per bé que ja no hi haja senyal de fe ni d'encomanda, em faré aigües per tu, celebraré el retorn de les aigües entre les aigües, gènesi de la llum entre els teus llavis que despintar pogueren l'albada.

I Flopa continua, alcalina, mitgera, i qui sap, tal volta flipa dormint al niu dels teus somnis, sona el tema a l'atzar, i espigole entre els descansos, acotxat al buit de l'escala, com deia l'amic anat, a solateras, mentre que delere aqueix despertar cada matí del teu cos que mai no grafiarà, ponderarà la desmesura d'aquests mobles anys llum d'abraçar-te, amor, abandonats a l'onada, alta nox, Laura de la pedra, jerarca, reelaborada, dama de la Dama, subtil entenedora, fernández, safi sa´ad.

(de Els costums bàrbars, 2003)





EL DESPERTAR DE LA MAÑANA DE TU CUERPO



Para Rojamhel, Flopa i Laura Fernández Sa'ad.


No llega la mañana, Laura Saad, nunca llega después de pervertir -a fuerza de verter- los labios en noche absoluta, porque una imagen sea el contrafuero de tanta leyenda obscura, de tanto mar empequeñecido, de tanto balcón al vacío, insospechado. Miro las primeras luces que el crítico –leerás cítrico, acaso- señaló tan dulcemente y no me aportan nada. Voy más allá de ellas, tras del color del alma que las ilumina, y me encuentro sombra entre las sombras. Avanzo. Hay un au-delà me digo, que sirva para el hurto de la legaña. Pero esta amiga Saad es, a lo visto, inmisericorde, desdibuja el cartón couché, acostado, remiso, endiablado, y recorta la luz, porque Ella, sa´ad, siria o seria, onigrante a su manera sabe. Y pasan los reflejos de amarilo y las rémoras marinas anidan en la arena de sus sueños. Habré de buscar por los folios de Hipnos quién esta Laura tan hermana que es capaz de mojar los lienzos de la nada, porque así, y aun antes con antes, nos llegue la mañana.

Laura, ficción, Laura, cordel, Laura, desgana.

Dulce, fuerte, grave. Lo dije: ficción, cordel, desgana. En paz, Laura Fernández Saad. No creo. A la espera de que nunca llegue la mañana y nos sorba los ojos y nos cosa las órbitas con rosas y ciempiés, aguasmarinas. Pastel, pero Baudelaire nos adivirtió: la charogne omnipresente. Siempre volver al mismo andén, a la misma lujuria de subcarretera para acabar pagando la hebra y el peaje. Dulce, alguien dijo. Despertar de la mañana de tu cuerpo, los nudos. Desnuda el cuerpo de golpes y estanques con tu música que nos arranca la piel de la noche que nunca, una vez fue nuestra El primer loto. Fuerte. Castillo de borlas y encajes, ovillos de palabras que insinúan tu piel casi amanecida entre fotones, festones y penumbras. Siempre al contrafuero, y dijiste fuerte. El lecho, si la almohada. Nunca saciaste la voz que en ti era música, luz, frente a tanta perla barroca. Lo dijo la guitarra, el celo, los intersticios de las cuerdas enarenadas: fluido, mejunje, otredad, un desmán de trenzas. Grave y desganas. Es tiempo pas encore. Los dioses pisarán ese jardín, Laura F. Saad, sea de lilas, sea de tulipas, sea de nomeolvides, con las sandalias de oro que tomaron prestadas del filósofo ante el volcán, y esparcirán poemas sueltos que hablan de nubes y resuellos, de trofias y destiempos, de mieles y forestas, a la suerte de los nuevos bárbaros que ya nadie, nevermore, saad, espera.

No llegará la mañana. Me esparciré entre tus luminarias de la noche. Nada más bello que desmembrar mi gémino infortunio de hermano de esta orilla. No llegará. Pero, a cambio, tendré tu puerto entre todos los puertos del mundo, encendido, candelaria para los mitos, los espejos, las lealtades sonajeras de tus dedos que compiten. Y vences, saad.

[O sí, pero si llega, ay diosecilla, si llegara, seríamos más que dos, el mundo entero de la mano del Poeta. Y cantaríamos con Moustakis la grève, y saldríamos al parque de las obreras enamoradas, y romperíamos por fin los escaparates de la nostalgia y colgaríamos para siempre nuestros corazones de las vidrieras de las catedrales por encelar el incienso de nuestra sabrosa soledad.]

Ni París. Ni Casablanca. Ni la última de las mil y una noches. No romperás al alba. Me llegarás, Saad de los velos, a través de la cámara del brezo, por los ungüentos mágicos de tus colores, con el desayuno de los otros destiempos. Y sentiré tu aliento como un poema romántico, malo y sentimental, necesario como un desvelo. Y, aunque ya no hay atisbo de fe ni de encomienda, me haré aguas por ti, celebraré el regreso de las aguas entre las aguas, génesis de la luz entre tus labios que despintar pudieran la alborada.

Y Flopa sigue, alcalina, medianera, y quién sabe, quizás flipa durmiendo en el nido de tus sueños, suena el tema al azar, y rebusco entre los descansos, arrebujado en el vano de la escalera, como decía el amigo ido*, a solateras, mientras anhelo ese despertar cada mañana de tu cuerpo que nunca grafiará, ponderará la desmesura de estos muebles años luz de abrazarte, amor, abandonados al oleaje, alta nox, Laura de la piedra, jerarca, reelaborada, dama de la Dama, sutil entendedera, fernández, safi sa´ad.

Etiquetas: ,