En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

martes, 21 de julio de 2009

L’OCELL DEL VENT A L’AMPIT DE LA FINESTRA-PERE BESSÓ

Poco, fotografía tomada de Cuevasabueloventura




L’OCELL DEL VENT A L’AMPIT DE LA FINESTRA



El meu primer esguard a la teua font fou cisellat en la brisa
que plegava l’ombra dels ocell morts.
El teu cos no tenia esculls,
només immensitat de temps,
perfecció de les ones.
I s’acostava a la meua espera per la seua careta
i el seu exili,
pel flux que s’abandona al reflux.
I el gorg de l’aurora s’exaltava davall de les branques
de l’arbre del miler de sols.
Aquest matí que parla encara de les empremtes del capvespre
quan tot es descarna al teixit dels somnis.
Llavors comunica l’alba a l’esguard que es tanca,
perquè la visió siga més forta que la foscor que ens esberla,
car la flama que mai no atiaràs existeix al cor mateix de l'abisme.
Agafa-la al vol
d’aquest moment original,
per anar cap a allò essencial,
cap a sí,
cap a l’home:
El matí et confia la llegenda del verb
i la nit t’encisa dins del seu antre de cel.
Citaré, doncs, encara aquest poema que parla d’ell mateix:

Al damunt de l’arbre,
la nit s’evapora al seu eixam de colobres dolces.

És temps de confiar la paraula,
de dibuixar el cant dels ocells de l’illa més fosca,
d’escoltar l’esguard de l’infant vell que prodiga l’esperança
en d’altres temps somiats,
d’abordar el riu melangiós de verdura que s’allunya dels rius,
de seguir els passos que no segueixen el pas.
de portar ben lluny de sí tota altra incertesa.
És temps de llevar el cos cap a la llum,
d’obrir les mans a d’altres sandemans.
La cerca per al poeta és el camí de la paraula
al mercat dels il·lusos,
aquella que permet la fusió dels cossos inefables,
aquella que travessa les transparències.
És per això que el poeta està sol.
Tu, el calc de l’home,
la sinestèsia més barallada,
remei dolent com clarió a l’ala de gavina,
assegut davall de l’arbre de l’ombra,
la teua paraula esmada a l’eco que et reenvia l’alba.
La pau és un senill a proa del crit que t’il·lumina:
la saviesa fon l’aigua i el foc,
la cadena.
Darrere del vent és l’ocell,
darrere del gaig blau és el silenci,
el cant immòbil del temps al turó, dia rere dia.
L’alba significa que l’ésser és perfectible,
i pot voltar el teu esguard arbitrari,
demudar la pell de cendra de l’home que t’albira,
cap a la transcendència.




EL PÁJARO DEL VIENTO EN EL ANTEPECHO DE LA VENTANA




Mi primera mirada a tu fuente fue cincelada en la brisa
que doblaba la sombra de los pájaros muertos.
Tu cuerpo no tenía escollos,
sólo inmensidad de tiempo,
perfección de las olas.
Y se acercaba a mi espera por su máscara
y su exilio,
por el flujo que se abandona al reflujo.
Y la olla del río de la aurora se exaltaba debajo de las ramas
del árbol de los mil soles.
Esta mañana que aún habla de las huellas del ocaso
cuando todo se descarna en el tejido de los sueños.
Entonces comunica el alba a la mirada que se cierra,
a fin de que la visión sea más fuerte que lo obscuro que nos astilla,
que la llama que nunca atizarás existe en el corazón mismo del abismo.
Cógela al vuelo
de este momento original,
para ir hacia lo esencial,
hacia sí,
hacia el hombre:
La mañana te confía la leyenda del verbo,
y la noche te hechiza dentro de su antro de cielo.
Citaré, pues, todavía este poema que habla de sí mismo:


Sobre el árbol,
la noche se evapora en su enjambre de culebras dulces.


Es tiempo de confiar la palabra,
de dibujar el canto de los pájaros de la isla más umbría,
de escuchar la mirada del niño viejo que prodiga la esperanza
en otros tiempos soñados,
de abordar el río melancólico de verdor que se aleja de los ríos,
de seguir los pasos que no siguen el paso,
de llevar bien lejos de sí toda otra incertidumbre.
Es tiempo de elevar el cuerpo hacia la luz,
de abrir las manos a otras mañanas.
La búsqueda para el poeta es el camino de la palabra
en el mercado de los ilusos,
aquella que permite la fusión de los cuerpos inefables,
aquella que atraviesa las transparencias.
Por eso el poeta está solo.
Tú, el calco del hombre,
la sinestesia más mezclada,
remedio doliente como tiza en el ala de gaviota,
sentado debajo del árbol de la sombra,
tu palabra asmada en el eco que te reenvía el alba.
La paz es un carrizo a proa del grito que te ilumina:
la sabiduría funde el agua y el fuego,
la cadena.
Tras del viento es el pájaro,
tras del arrendajo es el silencio,
el canto inmóvil del tiempo en la colina, día tras día.
El alba significa que el ser es perfectible,
y puede girar tu mirada arbitraria,
demudar la piel de ceniza del hombre que te asoma,
hacia la transcendencia.

Etiquetas: ,